biografia
discografia
agenda
n'han dit…
últimes notícies
lletres
myspace
fotografies
llista de correu
contractació
enllaços

El cant fràgil

Joan Vilaplana i Comín va néixer el 17 de setembre del 1953 a Barcelona, ciutat a la qual va anar a viure el 1974 després de passar la infantesa i l’adolescència a Esplugues de Llobregat. Els seus pares regentaven una fleca a la Plana, barri popular d’aquesta població del Baix Llobregat. Va cursar els estudis primaris a l’escola pública d’aquesta localitat i va estudiar el batxillerat als Escolapis del carrer Balmes de Barcelona, on va coincidir amb dos adolescents que més endavant es dedicarien a les arts escèniques: Joan Lluís Bozzo i Paco Mir. Atret pel futbol, mentre estudiava la carrera de Farmàcia va jugar amb l’equip juvenil de l’Espanyol i amb d’altres de la seva comarca.

L’agrupament escolta i la biblioteca d’Esplugues de Llobregat van ser dos llocs clau en el despertar de la seva vocació artística. L’entrada a l’escoltisme, als quinze anys, li va permetre descobrir els cançoners del Grup de Folk; cantava composicions dels repertoris de Bob Dylan, Donovan i Joan Baez amb els seus companys de cau. Aviat va muntar el seu primer conjunt musical, el grup Nosaltres, que va durar del 1969 al 1972: “En formàvem part Jaume Abad (guitarra), Marcel Casellas (contrabaix, que després ha tocat en molts conjunts), Carlos Collazos (bateria, que després va ser membre de Melodrama), Enric Farré (flauta) i jo, que hi cantava i tocava la guitarra rítmica. El nostre repertori el constituïen cançons meves i temes instrumentals de Marcel Casellas; actuàvem molt, sobretot en espais de la nostra àrea: Cornellà de Llobregat, Molins de Rei, l’Hospitalet de Llobregat… El nostre nexe d’unió era la biblioteca del poble, que llavors era el lloc de trobada de la gent interessada per la cultura. Hi havia un grup de teatre que ens va encarregar la música per a una obra de teatre de Bertolt Brecht que estava preparant”, recorda el cantant.

La Cova del Drac, un petit local del carrer Tuset de Barcelona, era llavors el nucli d’operacions principal del col·lectiu impulsor de la cançó en català. S’hi organitzava el concurs Promoció de Noves Veus. Llorenç Torres va ser el guanyador de la primera edició, i Ramon Muntaner en va guanyar la segona, en la qual Nosaltres va quedar finalista: “La nostra proposta va agradar a Joan Molas i Núria Batalla, els representants de Lluís Llach, i ens van contractar per a la seva oficina de management. Primer van fitxar el grup i després em van agafar a mi tot sol. Vaig passar una temporada cantant en solitari, acompanyat només a la guitarra per Jaume Abad. Havia de triar un nom artístic i no se me n’acudia cap. La Núria em va preguntar quins eren els meus dos altres noms de bateig; com que jo també em dic Isaac i Gumersindo, els noms dels meus avis, la tria va ser fàcil: Joan Isaac. Des de llavors el públic em coneix per aquest nom. Es fa estrany anar per la vida amb un nom que no és el teu, però t’hi acabes acostumant. Els familiars i els amics encara em diuen Joan.”

Joan Isaac es va incorporar a la cançó en català com a membre de la generació posterior a la de Lluís Llach i Maria del Mar Bonet. Aquesta generació es va donar a conèixer al públic a la meitat dels anys setanta, en plena efervescència de la transició del franquisme a la democràcia: “M’agradava escriure cançons i actuar en públic, però mai no m’hauria imaginat que podria compartir escenari amb els cantants que més apreciava. Primer omplia les primeres parts dels recitals de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Pere Tàpias i Ovidi Montllor. Aquelles vetllades per mi van ser una experiència enlluernadora. Vaig començar en el context d’una nova generació de cantants i grups en què Ramon Muntaner, Marina Rossell, Coses i jo érem els més coneguts. De mica en mica, vam anar generant la nostra pròpia demanda i els organitzadors de concerts ens van començar a cridar d’arreu dels Països Catalans. La societat civil del país tenia llavors una visió de futur de la cançó en català i donava oportunitats als joves que havíem de rellevar els pioners de la Nova Cançó per afavorir la renovació… Coses era un grup molt potent, amb una personalitat bastant forta. Va anar derivant cap al rock, en una estètica en què també hi havia Pau Riba, Sisa i Oriol Tramvia, entre d’altres. Jo llavors encara no havia escoltat gaire les bandes de la música progressiva i l’ona laietana, que en aquell temps tenien força ressò. Així i tot, els arranjaments del meu primer elapé eren d’una estètica rock, perquè aleshores jo encara no controlava el conjunt d’aspectes de producció de la meva obra. Marina Rossell i jo érem més aviat uns cantants escolàstics i ortodoxos. El cas de Ramon Muntaner era diferent, perquè ell cantava poemes d’escriptors i es movia en un entorn més intel·lectual.”

El moviment de la cançó autòctona era llavors
una escola on els nous artistes aprenien l’ofici: “Fent de teloner de les grans figures se’m van anar obrint moltes portes. Mentrestant, m’anava familiaritzant amb la cultura del país. Vaig començar a llegir bastant, sobretot Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner, Miquel Martí i Pol, i Jaume Vidal Alcover, del qual vaig gravar un poema al meu primer elapé. També vaig entrar de ple en l’univers dels poetes francesos, especialment Paul Verlaine, Arthur Rimbaud i Louis Aragon, del qual també vaig gravar un poema al meu segon àlbum, en una adaptació preciosa de Josep Maria Espinàs, una de les persones que ens va ajudar al començament, amb Joan Ollé, que em va assessorar literàriament. Llavors anava a comprar a Andorra els discos dels cantants en llengua francesa que anava descobrint: Georges Brassens, Jacques Brel, Claude Nougaro, Léo Ferré, Gilles Vigneault, Felix Leclerc, Robert Charlebois…”

El final de la primera meitat dels anys setanta va ser una etapa fèrtil artísticament per a Joan Isaac: “Vaig tenir el privilegi d’actuar a Lisboa poc després de la Revolució dels Clavells. Aquella va ser pràcticament la meva primera sortida a fora. Jo era el fill d’un forner d’Esplugues, i havia crescut en una família sense antecedents d’inquietuds per la cultura i la política. No havia vist gaire món. Viatjar a Lisboa va ser una revelació insòlita. Me’n va impactar veure als carrers parades amb publicacions de formacions polítiques i fins i tot amb revistes pornogràfiques. Vaig cantar al costat de José Afonso, José Mário Branco, Luis Cilia i altres cantants portuguesos. Llavors hi havia un intercanvi constant entre cantants de diferents països. En aquella mateixa època em vaig establir a Barcelona; va ser com anar del poble a la gran ciutat i veure el món per un forat. Els recitals llavors estaven molt polititzats i em sentia incòmode en aquell context, tot i que vaig arribar a escriure algunes cançons de contingut polític. No em veia al mateix cistell que els altres cantants. M’adonava que les meves cançons no podien fer aixecar banderes. Sempre he escrit i cantat composicions autobiogràfiques. En tot cas, he intentat arribar al públic a partir del fet d’explicar una realitat personal del meu món íntim que fos universal i amb la qual es pogués identificar molta gent. En aquell moment, les posicions ideològiques estaven molt radicalitzades. El sector del monolingüisme estricte dominava la situació. M’hi vaig adscriure d’una manera natural, però em semblava excessiu que hagués arraconat Joan Manuel Serrat. Jo era un fan de Serrat; el primer disc que em vaig comprar a la meva vida és el de “Marta” i “Per Sant Joan”.”

Després d’haver editat dos discos senzills, el 1975 va publicar el seu primer elapé, És tard, amb arranjaments de Manel Camp. Es tracta d’un disc marcat encara pels tempteigs de l’adolescència. L’eclosió de Joan Isaac com a cantant no es va produir de fet fins al 1977 amb el llançament del seu segon àlbum, Viure. El disc conté peces d’esperit existencialista, com la que dóna nom a l’elapé, “Un dia partiré”, o “El desencant”, escrita tenint en compte una citació de Gilles Vigneault: ‘No hi ha temps per perdre. Només hi ha temps perdut’. Una altra cita a la contracoberta del disc sintetitza la filosofia del cantant: ‘Quan la fe esdevé desencant, quan la il·lusió se´n va, damunt les runes de tants temples ensorrats s’alça un nou Déu per adorar, gran i míser a la vegada: la vida, el fet de viure’. La cançó que va tenir més repercussió de Viure va ser “A Margalida”, que evoca la tràgica mort del jove anarquista Salvador Puig Antich, un dels últims militants polítics afusellats pel franquisme.

“Jo sortia amb la Carme, una germana d’en Salvador. Quan ell esperava el seu procés, vaig tractar molt la família i vaig viure de prop aquells dies duríssims. Uns anys després de la seva mort, un dia, quan estava gravant Viure, en el camí de l’estudi de gravació a casa, em va venir la idea d’escriure “A Margalida”. Vaig enllestir la cançó en arribar, en només un parell d’hores i la vaig gravar l’endemà mateix. Té un tractament musical molt auster, a diferència de la resta de les cançons del disc, que agafen un aire simfònic per la implicació dels músics que m’acompanyaven llavors: Rafael Escoté (baix elèctric), Jordi Martí (bateria), Jep Nuix (flauta) i Jordi Vilaprinyó (teclats). Aquests músics van muntar llavors el grup Gòtic, que va publicar un únic elapé, Escenes, avui molt buscat pels col·leccionistes del rock simfònic. “A Margalida” va tenir un èxit inesperat. De fet, era la primera cançó de la segona cara de l’elapé. No comptava que pogués arribar tant al públic”, comenta el cantant, que va presentar Viure en concert al Palau de la Música Catalana de Barcelona amb un notable èxit.

.No sé on ets, Margalida,
però el cant si t’arriba
pren-lo com un bes.
Crida el nom del teu amant:
bandera negra al cor
diu la tornada d’”A Margalida”. Gairebé trenta anys després d’haver perdut la pista de Margalida, el cantant va retrobar-la: “Vam quedar en un restaurant. Va ser gairebé una cita a cegues. Jo recordava una noia de vint-i-pocs anys i em vaig trobar una dona que ja havia complert els cinquanta. Va ser molt emotiu. Em va explicar com la cançó li havia canviat la vida, perquè ella és mallorquina i a Mallorca molta gent sabia que era la companya d’en Salvador Puig Antich, encara que ella no en parlés mai.”

L’atracció que sent Joan Isaac per la cançó
en llengua francesa es fa present al seu tercer elapé, Barcelona ciutat gris, que data del 1980. Sobretot en el concepte d’arranjaments i en dues cançons: “Amic Jacques”, imponent homenatge a Jacques Brel, i “El desertor”, adaptació del cèlebre tema de Boris Vian. L’àlbum, en què col·labora Quico Pi de la Serra (al qual Joan Isaac dedica una cançó), aplega alguns dels temes més celebrats de la seva carrera: “Després d’aquest cafè”, “Confessió”,
etc. Un any després, el 1981, va interpretar
una selecció de les composicions d’aquest elapé en un dels recitals més triomfals de la seva carrera, al Theatre de la Ville de París: “Allà em vaig sentir tractat com un professional de la cançó. Fins i tot entre el personal del teatre hi havia una dona que et planxava la camisa abans de sortir a cantar…” El públic i la crítica francesos van celebrar la qualitat artística del cantant català, continuador de la tradició de la cançó d’autor més sensible als grans temes clàssics tractats pel gènere.

La crisi de la cançó autòctona a l’inici dels anys vuitanta va desorientar Joan Isaac, que es va deixar convèncer pels qui li aconsellaven que busqués un arranjador madrileny per a les noves cançons, Luis Mendo, un excel·lent músic que no va acabar d’entrar en l’univers del cantant. El seu quart elapé, Inesperat, és un disc ple de bones cançons amb un tractament musical que en desvirtua la intenció: “Ciao, come stai”, “Viure a dos”, “He canviat”, “Però prefereixo els teus ulls”, “Va dir que es deia temps”… Luis Eduardo Aute i Olga Román canten en català en aquest disc. Pocs mesos després de la publicació d’Inesperat, Joan Isaac va anar deixant de cantar i es va anar dedicant amb més intensitat al seu ofici de farmacèutic, decebut per l’escassa receptivitat social per la cançó en català que hi havia en el moment.

Del 1984 al 1998, Joan Isaac només va oferir mitja dotzena de recitals. El 1998 va reaparèixer en el panorama musical amb Planeta silenci, un disc que ls revista Enderrock va valorar com el millor
de cançó en català d’aquella temporada. Amb arranjaments de Manel Camp i Joan Garrobé, hi va incloure divuit cançons: peces inèdites (“Cançó per a Isabel”, “Sara”, “Nocturn per a dues dones” i, entre d’altres, “On és la gent?”, versionada més tard per Moncho, un dels cantants, amb Dyango, que ha interpretat temes de Joan Isaac) i revisions, amb nous arranjaments, de cançons antigues com “A Margalida”, “Ciao, come stai”, “Després d’aquest cafè”, “Confessió” i “Però prefereixo els teus ulls”, interpretada amb Joan Amèric. El cantant va avançar algunes d’aquestes composicions en el recital del seu retorn, a La Planeta de Girona, una de les sales que més estima i a la qual torna gairebé cada any per estrenar el seu material de nova creació.

Ja en plena maduresa, va treure el compacte
De vacances el 2000, el mateix any que va compartir escenari al Festival del Club Tenco
de Sanremo (el més important del món en cançó d’autor) amb Nick Cave i Silvio Rodríguez. A De vacances hi mostra composicions recents d’una gran bellesa (“Gràcies, vida, gràcies”, “Fer cançons”, “Alícia i el mirall”, “Nits”…) i recupera, replantejats, temes vells: “He canviat”, una memorable versió d’”Un dia partiré” i “Plaça de la Mercè”, en què col·laboren Lluís Gavaldà i Joan Reig, d’Els Pets.

A punt de complir cinquanta anys, Joan Isaac es va obrir el 2002 a nous públics gravant algunes cançons en italià per a discos col·lectius (en els quals apareix al costat de grans figures de la cançó d’autor universal) i va publicar el compacte Joies robades, avalat per un text de presentació de Sergio Secondiano Sacchi, membre de l’equip directiu del Club Tenco. Hi homenatja la cançó d’autor amb una col·lecció de versions en català de composicions d’artistes que admira, entre els quals hi ha el cubà Silvio Rodríguez, l’italià Roberto Vecchioni i el mexicà Alejandro Filio, que canten en català en el disc en la primera ocasió en què graven en una llengua que no és la seva.

El 2004 és un any crucial en la trajectòria de Joan Isaac. El febrer actua al Camp Nou abans del partit Barça-Albacete i el març presenta dos dies al Teatre Nacional de Catalunya l’espectacle Només han passat cinquanta anys, un concert antològic en què repassa algunes de les cançons més populars de la seva carrera amb convidats, entre els quals hi ha el violinista Mauro Pagani, fundador de la Premiata Forneria Marconi i un dels arranjadors més destacables de la música popular italiana de l’últim quart de segle. D'aquesta actuació en sortirà el CD Només han passat cinquanta anys (DiscMedi).
L'abril de 2005 canta a la Casa de Cultura de Girona en un homenatge a Jacques Brel en que també hi actuen Jordi Fàbregas, Núria Feliu, Maria Laffitte, Ramon Muns i Lluís Miquel. A la tardor actua novament al Club Tenco de Sanremo, ara en companyia de Lluís Llach amb qui canta "Cala la nit a San Remo". Comença el 2006 amb l'edició de De Profundis (DiscMedi) però ha de suspendre alguns concerts de presentació degut a una crisi coronària lleu. El 26 de febrer canta al Palau de la Música Catalana.

Durant la tardor es presenta la pel·lícula Salvador, amb música de Lluís Llach i l'absència destacada de tota referència a la cançó "A Margalida", el tema que al llarg dels anys més ha reivindicat la figura de Salvador Puig Antich. El novembre viatja a Veneçuela per actuar a Caracas al costat de Henry Martínez. Participa al disc Per al meu amic... Serrat versionant la cançó "La tieta". A més, al llarg de 2006 diversos artistes canten cançons de Joan Isaac: Aramateix, "Manfred"; i Edu Monteagudo i Sabor de Gràcia, "A Margalida".

El 2007 presenta un recull dels seus millors duets i compon i enregistra els temes de La vida al sol, un treball que presenta tot just estrenat el 2008.