No
tots els artistes que es dediquen a crear cançons tenen
la capacitat i la fortuna d’escriure “la Cançó“;
és a dir, la peça que acaba convertint-se en aquella
entitat que a la moda lingüística li agrada definir,
una mica a la lleugera, com a cant de la ”memòria
col·lectiva“. Joan Isaac és segurament un
d´aquests escollits amb A Margalida, una cançó
que s’ha transmès en un aprenentatge col.lectiu no
a través dels canals tecnòlogics de la difusió
de massa, sinó per mitjà del tam-tam de la transmissió
oral. Ha aconseguit així un resultat paradoxal: transformar
una cançó profundament intimista en una cançó
“de plaça“ en què aquell adolorit vers
final “bandera negra al cor” arriba a convertir-se
en un eslògan colpidor.
Joan Isaac pertany a aquella generació musical sorgida
durant l’agonia de Franco. En aquells anys, Joan Isaac escrivia
cançons que parlaven amb eficàcia narrativa de microcosmos
afectius, de sensacions subtils, d’adéus breus en
el temps de prendre un cafè, de partences solitàries
al capvespre o públiques en estacions de tren; parlava
de dones, d´aquelles dones que trobem quotidianament a la
nostra vida, de noms com Maria o Elena. Hi ha artistes que només
saben parlar d´ells mateixos i això no és
necessàriament dolent. Escriuen sobre el que coneixen millor.
|
El drama arriba quan un artista no sap escoltar altra cosa que
el seu jo i acaba per refer contínuament el seu vers. Curiós
i culte, Joan Isaac escoltava i descobria contínuament
artistes estrangers; no sols els francesos o llatinoamèricans
fàcils de trobar a Barcelona, sinó sobretot els
que trobava a Itàlia, país del qual coneix molt
bé l´idioma i amb el qual va establir una fecunda
relació de descoberta en els gustos musicals. Després
Joan Isaac va desaparèixer de l´escena durant un
llarg període en què no es va oblidar de la cançó.
Ja fa uns quants anys que Joan Isaac ha tornat al primer pla de
la cançó d’autor, com ho demostra el seu últim
disc, Joies robades, en què col.laboren cantautors destacats
de l´escena internacional. I aquest espectacle al Teatre
Nacional de Catalunya, amb els convidats que l´envolten,
és la definitiva consolidació d´aquest retorn.
Oferir les cançons de Joan Isaac en un teatre projectat
per Ricard Bofill. Aquesta és una més de les maneres
que té Catalunya d’ensenyar la seva refinada cultura.
Un viatge des de Milà expressament per assistir a aquest
concert, val la pena fer-lo. I sé que no seré l´unic
que el farà.
Sergio Secondiano Sacchi
|
Només
han passat cinquanta anys
Quan som joves i coneixem algú, una de
les primeres coses que fem és explicar-nos mútuament
la vida. Quan ja som grans i tornem a conèixer algú,
potser l’única cosa que ja no fem és precisament
explicar-nos mútuament la vida, si més no amb les
paraules. La vida, després de moltes vides, no es pot explicar.
La trobem a les carícies i a la pell, la trobem quan recitem
els mateixos poemes o quan recordem aquell mateix carrer d’una
ciutat estrangera. A partir d’una certa edat la vida ja
no es llegeix als diaris íntims sinó en el gest
de plegar el tovalló a la taula o en la manera de fer-nos
un petó quan marxem de casa o quan ens n’anem.
Joan Isaac ha fet en una cançó lírica la
petita epopeia d’una generació. L’ha signat
i l’ha cantat ell i ens la regala perquè la cantem
també als altres si escau. Podria semblar que és
una evocació melangiosa del passat. Però, contràriament
a allò que se sol dir, la melangia no és la més
fèrtil de les sensacions. Allò que ha fet Joan Isaac
és una crònica. Però en comptes de fer servir
el telescopi Hubble, ha agafat una petita lupa i l’ha acostat,
com un detectiu, al rastre que el segle ha deixat en tanta gent.
El moment de la mare planxant la bata, els mitjonets i les trenes,
els cinemes amb diligències i els tigres d’un circ
que canviava de nom però que sempre era el mateix, són
coses que ja mai més no tornarem a veure però que
configuren una mateixa arqueologia. Només fa cinquanta
anys, diu Joan Isaac. Però fa cinquanta anys tant el segar
com el batre del blat es feia de la mateixa manera que havien
inventat els grecs i els romans. Només fa cinquanta anys,
però aleshores per parlar a distància no teníem
Internet ni telèfon mòbil i s’havia de demanar
«conferència». Només fa cinquanta anys
que els diners no |
sortien
d’un caixer automàtic sinó d’una guardiola
de fang. Només fa cinquanta anys que la gent, per cantar
en català, havia d’anar a una clariana de la muntanya.
Només fa cinquanta anys que la mare d’en Joan li
deia que s’abrigués i, pocs anys després,
potser li va dir que, sobretot, no s’emboliqués en
política.
La crònica de Joan Isaac és la d’una generació
que va tenir el privilegi de veure néixer els Beatles i
d’assistir a l’ensorrament d’una dictadura,
una generació que va tastar en el mateix moment la porra
i el porro i que va saber que la llibertat no la donava ningú
sinó que s’havia de guanyar dia a dia. És
un bon moment per demanar perdó a aquells que hem fet patir,
però també és un magnífic moment per
donar gràcies a la vida.
Algú ha trucat al poeta per demanar-li que torni a cantar
i ell considera aquesta trucada com una segona oportunitat. Si
mirem enrere i recordem moments fonamentals de la nostra biografia,
comprovarem que sempre han estat el resultat de l’atzar.
Un minut més tard potser no hauríem agafat el tren
on vam conèixer aquell amic que, uns dies més tard,
ens va presentar la seva germana, que va acabar regalant-nos una
guitarra «e cosí via...». Les oportunitats
de canviar el destí surten a cada moment. Quan som joves
ens creiem que la vida va en un motor fora borda i que arribarem
al port en un temps exacte. A mesura que anem perdent la pressa
hem decidit navegar a vela. Ignorem cada vegada més on
anirem a parar. Però sabem cada cop amb més encert
allà on mai no haurem d’anar a parar.
Només fa cinquanta anys, diu Joan Isaac. Però res
del passat val tant la pena com el dia de demà. Ni al davant
ni al darrere. Simplement estem marxant amb el temps.
Joan Barril
|
Verdad
y experiencia
A principios de 1897 Oscar Wilde escribe su De
profundis. Se trata de una larga carta a Lord Alfred Douglas en
la que Wilde hace repaso de su historia y esboza su nueva estética
surgida en el dolor de la prisión. Es –bajo la forma
de epístola- un lento paseo por la conciencia. Una meditación
sobre sí mismo. Un repaso a la ética y a la estética
de una vida que se sabe escena, y que ha alcanzado un punto de
tragedia. Es, a veces, un grito de dolor. La expresión
retórica del sufrimiento y la desesperanza. Pero junto
a esto es un espejo, la reafirmación de la vida como arte,
la victoria del arte sobre la burda dureza de los acontecimientos.
A ese espejo se ha mirado Joan Isaac y nos ha entregado un trabajo
lleno de honestidad, de gratitud libre y desinteresada. El que
corresponde a este soñador con talento capaz de lograr
el mágico efecto que se produce cuando la canción
se convierte en lugar de feliz encuentro de una serie de factores
capaces de sorprendernos, sugerirnos o emocionarnos
En la vida diaria ocurren siempre cosas, pequeñas historias,
a veces cataclismos: alguien muere, uno se condena o se redime
de una culpa, nos encontramos solos en la orilla de una ciudad
de la que nada sabemos todavía. La fragilidad, el amor
en la rutina, la muerte de un amigo, el frío del tiempo
o el paso del invierno. De esas pequeñas historias está
hecha toda la música de Joan Isaac. Lo estuvo, en esencia
desde siempre, desde aquellas primeras canciones militantes de
hace muchos años. Ellas son la columna vertebral de la
verdadera poesía. Historias que nos colocan a todos en
el inseguro lugar de celebrar lo obvio y lonecesario,
lo que está en el mundo de modo imprescindible pero sin
llamar la atención. Debe haber pocas personas como él
que, en una curiosa mezcla de sencillez y delicadeza no tiene
dificultades en considerar la vida de todos los días como
la medida de su relación con la música
|
Esta manera de ser y de pensar es consistente con el mundo que
se presenta en sus canciones. Son historias inacabadas, alucinantes
en su definición alejada de cualquier idea de heroísmo,
y de una empeñosa domesticidad, que se adaptan al vehículo
elegido, la canción, para ser transmitidas, pero cuya desavenencia
continua con lo que se dice, y la decepción con lo que
ocurre, tiene como resultado un sentimiento de sosegado fracaso,
de un éxito inútil, la triste sonrisa que hemos
alcanzado además a destiempo.
Creo que Isaac instala también ese espacio de intimidad
de trabajo en el que debe disfrazarse de secundario para no levantar
sospechas, pero esta vez lo hace como una forma de restaurar una
inocencia ya imposible, el último bastión, sin embargo,
en la defensa de unas letras concebidas como arte
La verdad nunca tiene un aspecto impetuoso Sus discos se prolongan
sin repetirse mientras su figura, que tiende al silencio y a la
voz baja, sigue haciendo verdad un modelo musical y música
una forma de verdad.
Unas melodías que construyen la memoria esencial de varias
generaciones, que reflejan nuestra vida cotidiana y nuestra vida
más oscura y remota. Unas letras que nos hacen recordar
lo que hemos olvidado: lo que somos realmente.
José Manuel García Gil
|
Hoy, al sumergirme en el “Planeta silenci” de Joan Isaac, he vuelto a sentir la misma “revolución de soles en el alma” que me despertó, en aquella madrugada del 76, al eco de su voz y de su grito:….cada plor que vas sembrant és la llavor d´un arbre nou que està creixent malgrat el fred i el glaç”. (Aquel año Joan, “bajo la luz de un cielo puro y colérico” a la vez, acababa de regalarnos sus primeras canciones.)
Hoy he vuelto a sentir aquel mismo “rumor de pasos y batir de alas”; la misma esperanza persistente e inquebrantable; “el mismo latido inmenso de un ensordecedor corazón a voz en cuello”.
Hoy Joan Isaac vuelve a romper sus silencios, y con su voz y su sensibilidad –tan persistentes e inquebrantables como nuestra esperanza- vuelve a invitarnos a creer y a confiar, apasionadamente y con serenidad, en la gente, en el amor y en la vida; una invitación que, para algunos de nosotros, tiene el valor y el vértigo de la memoria en libertad coherentemente rescatada y recreada; y que para otros –los hijos y las hijas de aquella memoria limpia y desnuda- podrá tener la magia y el encantamiento que supone, en un primer encuentro, el hallazgo de la belleza nítidamente transpirada en una nueva palabra-voz, música-latido.
Hoy, en la madurez y en la rotundidad de sus sentimientos, -y sin que nada ni nadie haya podido impedírselo- Joan vuelve a confesarnos su derecho –transformado cada vez más en salvaje necesidad- a “soñarlo todo sintiéndose despierto”. |
Hoy se sigue alzando entre nosotros su voz como aquel renaciente y apasionado grito de Margalida –“cuyo cuerpo menudo nos sigue creciendo entre las venas”-; hoy su canto nos llega, como a ella: “como un beso solidario”.Hoy, amigo Joan, me dispongo a retomar tus palabras, una vez más, para seguir construyendo con ellas aquella nave, tan deseada, -razón utópica que compartimos- y que sabemos nos conducirá a un puerto en el que poder anclar profunda y serenamente.
Por todo esto hoy, Joan, quiero darte las gracias; gracias por dejarnos entrar, tan generosamente, en tu “Planeta silenci”: y gracias, sobre todo, porque, escuchándote, puedo volver a sentir –evocando al poeta Celaya- que mi secreto sigue siendo: “todavía”…Tus canciones, tu desbordante sensibilidad, y tu madurez poética y musical nos lo confirman: “Hoy es siempre todavía”.
Fernando González Lucini
|
|
|
|
