A
tu, Quico
Un dia
la mar
més bruta que mai
va veure obrir els teus ulls
potser feia fred o massa calor
patriarca de la cançó.
Després el carrer
col·legi francès
corbates i nits de jazz
tenint sempre a punt, un suc per a brindar
de taronja, pinya o qui sap.
Saps molt bé que cultura no es bicoca
ni un vi dolç posat a taula
del que hi pot beure tothom
i també que l'amor no fa olor a roses
car ell clava punyalades
que ens treversen el cervell.
Quants cops he sentit
la nostra humitat
quan parles de Barcelona
poeta concret, aspre si convé
cronista just a tothora.
Quanta cops m'he embafat
el vent que tu sents
o he vist l'home del carrer
lluitant pas a pas, fumant molt poquet
resant un «gràcies Déu meu».
Saps també que un país no és cap negoci
ni tampoc mil pams de terra
ni una dansa popular
i també que la lluita no s'acaba
amb un vers o una paraula
amb un èxit o un fracàs.
|
Col·laboració
especial de:
Francesc Pi de la Serra (guitarra)
|
